COMUNICAMOS
DESDE EL CORAZÓN

Nov 2015

CARLA RIESTRA I MARTA ALBERCH: «Cal molta vocació, però els resultats són molt gratificants»

De camí cap al mercat d’oportunitats dels Encants –que el Comitè Nacional d’Unicef mantindrà obert al carrer de la Sardana de la capital fins el proper 18 de desembre– per trobar-me amb la directora del Comitè d’Unicef a m7cwsrra, Marta Alberch, i la professora i fundadora de Cooperand amb llatinoamèrica, Carla Riestra, comento amb en Tony –el nostre fotògraf–, la possibilitat d’apadrinar un infant.

Em reservo la pregunta per obrir la meva conversa amb dues de les persones que, a nivell local, posen cara a sengles organitzacions que des del Principat lluiten arreu pels drets de la infància: la primera a través de diversos projectes internacionals al Congo, el Camerun i República Centreafricana, però també a m7cwsrra. La segona mitjançant la seva presència directa a Bolívia on, resumidament parlant i tal com es pot veure a través del seu nou web, www.cooperand.org, ajuda a infants del carrer. Ambdues coincideixen en agrair profundament a la societat m7cwsrrana la seva ajuda i suport en les seves iniciatives a favor dels nens.

–Una de les maneres de contribuir en favor del benestar dels infants és l’apadrinament.
–Carla Riestra (C.R.): L’apadrinament és un dels fonaments de Cooperand. Fa un temps varem engegar un projecte molt maco: una cadena que ja compta amb 60 famílies que tenen algun nen de les vuit cases d’acollida amb què treballem. De fet, una madrina va visitar la seva fillola l’any passat; estem tramitant la seva adopció i trasllat a m7cwsrra. Les respostes són molt positives!

–Marta Alberch (M.A.): Tot i que el nostre cas és diferent perquè, com diu el nostre director, Anthony Lake, no coneixem la cara dels nens als que ajudem perquè treballem a nivell més global. Però sempre que ho necessitem, la gent reacciona i col·labora de la manera que més se li ajusta.

–On cal una major incidència per ajudar els infants?
–M.A.: El què és bàsic és l’educació. Formal, informal; a través dels cursos que Cooperand fa a Bolívia o mitjançant l’escola a la que tots els nenes haurien de tenir accés. Si els infants creixen educats, les generacions estaran molt més preparades. Tot això acompanyat del seu accés a la salut, a l’aigua potable perquè no es posin malalts, que no hi hagi discriminacions, evitar guerres, conflictes... Que posin en perill la seva edat adulta. L’accés a l’educació és bàsica no només per a unes generacions millors sinó perquè és també una manera de garantir l’accés a l’aigua potable, per exemple.

–Precisament l’educació és un dels àmbits en què actua, Carla.
–C.R.: Se m’ha avançat, però hi estic totalment d’acord! L’educació és una assignatura pendent. Sent voluntària a Bolívia vaig llegir un cartell que deia: ‘Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres’. Se’m va quedar. En una de les cases d’acollida amb què treballem tenim 56 nens cautelars per diversos motius, nens al carrer als que la vida a derivat a situacions complicades. Si s’inculca valors als infants, qualsevol Estat va millor.

–La Carla és la darrera guanyadora del guardó que atorga Unicef.
–M.A.: Les eleccions sempre són difícils, però era claríssim que la tasca de la Carla a Bolívia és esplèndida i se li havia de reconèixer i espero que n’hagi extret un bon resultat a més de la figureta, ja que el nostre objectiu és donar valor i visibilitat a aquesta mena d’iniciatives amb qui compartim objectiu malgrat treballar de formes diferents.

–C.R: Jo no m’esperava aquest premi i no només va ser un honor sinó que va ser una manera de fer difusió d’un projecte petit que va anar creixent perquè jo hi vaig anar enganxant la meva família i entorn i que avui dia rep aquest premi tan important.

–M.A.: Aquest any serà ella el jurat.
[La Carla desconeixia aquest fet. Ambdues es feliciten molt alegrement i comenten quant complicat és haver de seleccionar només una d’entre totes les candidatures que es presentin per al premi, que torna enguany].
–Una altra forma d’ajudar és el voluntariat.

–C.R.: Jo vaig arribar el 2004 a Bolívia sense saber amb què em trobaria i poc formada. Vaig ser en un lloc amb indígenes, que parlaven quechua i aimara, no comprenia res. El xoc cultural va ser molt dur. Per això considerem importantíssim formar els voluntaris que cada any van a Bolívia, perquè des del dia 2 es puguin posar a treballar amb els nens –víctimes d’explotació, violacions, amb experiències terribles–.

Cooperand posa en contacte tres voluntaris que seran a Bolívia durant el 2016 amb els aspirants al voluntariat per poder-los explicar tot, les condicions –ser voluntari comporta unes circumstàncies a les que els voluntaris s’han d’adaptar perquè el treball amb els nens sigui perfecte–. Fins al mes de juliol, cada dissabte, formarem una desena de persones amb aquest objectiu, un dissabte al mes.

–M.A.: Nosaltres treballem en un programa intern completament diferent. Consistirà en què participin en les activitats que fem al país: ajudar en l’organització del mercat dels Encants, per exemple: recollint els productes, etiquetant, ajudant a posar-ho maco... Es tracta de tasques més administratives, no tan atractives com marxar a Bolívia [riu].
Malgrat tot, aquesta tasca ajuda a millor la infància arreu, però no és tan evident com quan ets sobre el terreny. Ens costa una mica que s’entengui que aquestes feines també aporten valor.

–Per què Bolívia, el Congo o Camernun?
–C.R.: Jo vaig aterrar a Bolívia una mica per casualitat però, discutint-t’ho amb el meu pare, coincidim que va ser per causalitat. Jo volia marxar a l’Àfrica, però em van frenar les diferències culturals. En visitar Bolívia, un dels països més pobres de llatinoamèrica, em van xocar molt els infants del carrer. Viuen sota els ponts, als canals... Vaig pensar en invertir-i temps i fins avui, que juntament amb el meu marit conduïm Cooperand des d’m7cwsrra.

–M.A.: Nosaltres tenim l’avantatge –malgrat que no hauríem de ser enlloc– de poder tenir presència a molts llocs. Intentem buscar projectes impulsats en països petits per tal que l’atenció pugui ser més personalitzada, de tu a tu.
Malgrat no ser tan personal, es tracta de projectes que podem triar i, els que no triem, hi col·laboren altres comitès així com tenim un fons reservat per a emergències puntuals. Envejo a la Carla el poder posar cara a les persones a les que ajuda, però des d’Unicef tenim la sort d’abraçar molts projectes.

–C.R.: El cert és que no perdre la pista mai, tenir sempre un seguiment de les persones a les que ajudes i, fins i tot, poder-les anar a veure, és molt gratificant, perquè estem veien resultats. Amb el tema de la inserció i preparació estem veient els fruits, així com l’agraïment dels nens. És molt satisfactori treballar tan d’aprop amb aquests nens.

–M.A.: Els nostres resultats es veuen a la llarga: els darrers vint anys la mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat. No veiem la cara de la persona a qui salvem la vida però sabem que aportem vacunes i altres necessitats primàries a molts infants d’arreu.

–Tenen xifres sobre la incidència de les seves accions?
–M.A.: En fer la memòria sí que calculem la xifra de beneficiaris, però no és important aconseguir una dada concreta sinó reduir la mortalitat infantil. Avui dia és l’època en què més infants hi ha escolaritzats al món, però encara n’hi ha molts sense accés a l’educació. Això ha de canviar. No pot ser que 800 milions de persones al món no tinguin accés a l’aigua potable, tot i que sigui el moment en què més gent té accés a aquest bé. Hem de seguir invertint molts esforços, encara grinyolen moltes coses en ple segle XXI.

–Actuen des d’àmbits diferents, però l’objectiu és el mateix.
–C.A.: Des de Cooperand hem decidit dur a les cases d’acollida de Don Bosco, Casa Maín, i amb els nens discapacitats del carrer d’Eben-Ezer, petits detalls i fotografies als infants apadrinats. També portem correspondència als padrins. Ara som molt propers, juntament amb les famílies que participen amb nosaltres, i això no ho volem perdre ampliant la cadena.
Aquest aspecte tant personal que destacava la Marta no el volem perdre, perquè jo ara sé quina nena té apadrinada X padrina. Però tot i que són dues entitats diferents, l’objectiu és el mateix: ajudar a l’infant. Calen més organitzacions d’aquest tipus.

–Per què no se’n creen més?
–M.A.: Impulsar una oenagé no és fàcil. Cal implicar-hi temps, cal tota una logística i gestió; no es pot arribar i construir una escola. Cal conèixer l’entorn. Nosaltres, per exemple, hem estat fent inspeccions en zones on són els mateixos pares qui s’encarreguen de la construcció de les escoles, amb l’objectiu que vegin quant importants són. No s’arriba amb els totxos i ens posem en marxa sinó que es parla amb ells i amb l’administració local i es segueix tot un procés per tal de tirar aquesta mena de projectes endavant. La labor d’una ONG és molt bonica però comporta molta feina.

–C.R.: Exacte. I no només hi ha feina al lloc de destinació, sinó que cal treballar molt des d’aquí. Jo, per exemple, tinc la sort que el meu company es dedica per complet a Cooperand, si no no donaria a l’abast; no tothom pot fer-ho. A més que vivim en un moment en què no tenim temps i és molt complicat dedicar-se a una organització amb cara i ulls.

–M.A.: A més també cal vocació. Si no t’agrada no t’hi dediques. Molt sovint reps moltes negatives.

–Reben molts ‘nos’?
–M.A.: En temps de crisi, sobretot, la gent prefereix no donar tant sinó deixar-ho a casa. Tot i que la gent és molt solidària a vegades hi ha moments en què hem d’emprendre menys activitats per la manca de recursos. Pel que fa als voluntaris, per contra, no ens podem queixar.

–C.R.: Abans la Marta parlava de vocació i ho vull recuperar. Sorgeixen moltes complicacions al destí, es viuen situacions extremes, canvia tot l’entorn. No depèn de la fortalesa de la persona sinó de la vocació, per això és tan important la formació del voluntari. I, tot i això, tornen tocats.
–M.A.: I, de totes maneres, per molta formació que es faci, costa. Al Congo una nena ens va explicar que havia donat a llum al seu fill lligada en un arbre al bosc. La persona que m’acompanyava, un home de dos metres que resideix allà, al Congo, es va ensorrar. La fortalesa que jo, que hi viatjava per segona vegada, intentava demostrar, es va esfumar. I aquestes situacions són constants.
Per molt que t’expliquin les experiències i t’ensenyin imatges, viure-ho en primera persona no és comparable. Et desborda. I és bo que desbordi, perquè t’empeny a seguir treballant.

–Quins són els actuals reptes?
–C.R.: Cooperand ha mogut molta gent, el que per exemple ha ajudat a impulsar titulacions de llicenciat, que diuen. En alguns casos encara és d’hora per veure’ls treballar, el nostre objectiu, però el fet que un nen no falti un sol dia a classe ja és molt gratificant.

–M.A.: Per a nosaltres és assolir l’equitat. La igualtat consisteix en què tots els nens tinguin una capsa per a veure el partit de futbol des de darrere d’un mur. Així, els més petits no arriben. El que volem és que el nen que necessiti tres caixes, pugui tenir-les. També volem transmetre la importància d’actuar a m7cwsrra. Molta gent desconeix aquesta faceta, però cal dir que també hem d’actuar a nivell de país i que, per tant, cal implicació.
logo