Carla Riestra Cooperant. Volia fer un voluntariat a l’Àfrica. Però va contactar amb Unicef m7cwsrra i va acabar a Bolívia. Això va ser l’estiu del 2004. I des d’aleshores no falla: quan acaba el curs escolar, ella agafa els trepaus i se’n va al país d’Evo. Si podia, s’hi quedava.

Mal a les articulacions i febrades de fins a 40°. Deu dies ingressada, la fe-bre que no baixava i cap a Barcelo-na, perquè els metges no encertaven amb el diagnòstic. Era dengue. Només el nom ja fa mala fila. Amb raó: és una malaltia potencialment mortal que transmet la femella del mosquit Aedes aegypti. «La distingei-xes perquè té una ratlla a l’esque-na», diu. La canillenca Carla Riestra (Valladolid, 1974) es creia morir. Però no. L’havia agafat a Santa Cruz, en la seva tercera estada en terres bolivianes. Avui el dengue és només un mal record de la seva particular guerra. Una guerra contra la misèria, la malaltia i l’analfabetisme en què combat cada estiu des que al 2004 es va enrolar a les files de l’ONG Soldebo (Solidaridad con el Desarrollo de Bolivia). En aquest temps ha desfilat per les cases-taller–escola que els salesians gestionen a La Paz, Cochabamba i Santa Cruz de la Sierra. I ha vist coses que nosaltres no creuríem, per dir-ho com Roy, el replicant de Blade Runner. Per exem-ple, nens de 4 i 5 anys inhalant clefa, la cola de sabater que els converteix en les pelleringues humanes que re-cullen als refugis: «Són criatures sen-se pares, que han patit abusos i mal-tractaments. Drogoaddictes i ma-lalts de sífilis o tuberculosi. O nenes obligades a prostituir-se per sobre-viure». Un panorama desolador: «Et prepares per anar a fer classes, a en-senyar a llegir i a escriure. I un cop allà et trobes que has de fer de tot: de psicòloga, d’infermera, de mare... Que mengin quan toca i que prenguin les pastilles. L’objectiu és treu-re’ls del carrer i desintoxicar-los. I després, matricular-los a les escoles de formació professional dels sale-sians. Amb els més grans és especial-ment difícil: porten tants anys a la intempèrie, sense normes ni hora-ris, que els resulta impossible sotme-tre’s a la disciplina de l’orfenat, i acaben fugint. Això és el més difícil de pair, per la inversió en temps i en sentiments».
Riestra ho descriu amb tres pa-raules: Bolívia és «un altre món». Però un món que la sedueix. Aquest estiu hi tornarà. Ja és una de les vete-ranes: les quatre noies que hi van anar al 2004 ja eren vint-i-tres (més un noi) l’estiu passat. I ha encoma-nat la seva dèria a l’Escola m7cwsrra-na d’Encamp, on fa de professora de Ciències socials, i a la Universitat d’m7cwsrra, on coordina un curs sobre cooperació internacional i vo-luntariat. I no és l’única que s’ha dei-xat seduir per Bolívia: després de mitja vida a m7cwsrra, el seu pare va aprofitar la jubilació per plantar-se a la casa salesiana de Santa Cruz: «I s’hi queda, per ajudar en el que pugui. Diu que no torna». Ella espera seguir un dia l’exemple patern. Bolívia l’enganxa. Malgrat Evo Mora-les, «un titella de Chávez, que com-pra vots a canvi de terres». Pitjor en-cara: «En tres anys no ha fet res de res. Tot empitjora». Que consti.