Oct 2022
“Bolívia és un dels països més pobres de Llatinoamèrica” entrevista Sergio Würth, secretari Cooperand
Com sorgeix la idea de Cooperand?
Tot va començar l’any 2004, quan la meva dona, la Carla, va decidir fer un voluntariat i va anar a parar a Bolívia. Li va agradar tant que va decidir repetir.
Com va conèixer la Carla?
A la Carla la coneixia de jove, però la vaig retrobar l’any 2009, un dia abans que ella marxés en un dels seus viatges a Bolívia. Em va explicar les tasques que hi desenvolupava amb els nens del carrer. Al cap d’un mes la vaig anar a trobar per veure en primera persona què passava.
L’amor...
Sí (riu). Em vaig enamorar de Bolívia i de la Carla. Fins aleshores treballava als Estats Units, vaig deixar tot el que tenia allà. Va ser un any de transició, vam decidir que jo vingués a Andorra i vam muntar l’ONG l’any 2010.
Què fan des de l’ONG?
Podríem dir que tenim quatre potes. Fem projectes humanitaris i de desenvolupament, sensibilització, gestionem una cadena d’apadrinament i portem voluntaris als estius.
Quines accions fan sobre el terreny en els projectes humanitaris?
Tenim dues facetes clarament diferenciades: educació i teràpies. Educació perquè els nens tinguin sortides laborals bones, a banda d’oficis. L’altra pota és la teràpia, perquè tots els nens porten unes motxilles terribles: maltractaments, abusos, addiccions...
Com ho porten a terme?
Gràcies una altra ONG que treballa sempre des d’allà. Són un orde religiós dels salesians. De manera conjunta organitzem diverses llars d’infants. Avui en dia són 7 llars d’acollida amb 180 persones treballant.
Quin és el principal problema dels infants a Bolívia?
Hi ha molta pobresa. Bolívia és un dels països més pobres de tot Llatinoamèrica. Té una renda per capita baixíssima i no hi ha recursos. Hi ha una forta migració del camp a la ciutat i molts barris desatesos.
Per què hi ha tants infants al carrer?
Molta gent que emigra a la ciutat no aconsegueix feina i marxa deixant els nens tirats. Les famílies d’allà tenen uns graus de desequilibri brutals, són molt masclistes i els nanos són els que paguen la factura.
Una societat desestructurada...
El tema de la dona allà és molt dur. Quan hi vaig arribar l’any 2009 a la Carla li preguntaven si jo la picava gaire, perquè vegis fins a quin punt està normalitzat el maltractament, ja assumien que la maltractava.
Quina és la decepció més gran que ha tingut?
Quan hi ha nens que passen per la llar i tornen al carrer.
Tot va començar l’any 2004, quan la meva dona, la Carla, va decidir fer un voluntariat i va anar a parar a Bolívia. Li va agradar tant que va decidir repetir.
Com va conèixer la Carla?
A la Carla la coneixia de jove, però la vaig retrobar l’any 2009, un dia abans que ella marxés en un dels seus viatges a Bolívia. Em va explicar les tasques que hi desenvolupava amb els nens del carrer. Al cap d’un mes la vaig anar a trobar per veure en primera persona què passava.
L’amor...
Sí (riu). Em vaig enamorar de Bolívia i de la Carla. Fins aleshores treballava als Estats Units, vaig deixar tot el que tenia allà. Va ser un any de transició, vam decidir que jo vingués a Andorra i vam muntar l’ONG l’any 2010.
Què fan des de l’ONG?
Podríem dir que tenim quatre potes. Fem projectes humanitaris i de desenvolupament, sensibilització, gestionem una cadena d’apadrinament i portem voluntaris als estius.
Quines accions fan sobre el terreny en els projectes humanitaris?
Tenim dues facetes clarament diferenciades: educació i teràpies. Educació perquè els nens tinguin sortides laborals bones, a banda d’oficis. L’altra pota és la teràpia, perquè tots els nens porten unes motxilles terribles: maltractaments, abusos, addiccions...
Com ho porten a terme?
Gràcies una altra ONG que treballa sempre des d’allà. Són un orde religiós dels salesians. De manera conjunta organitzem diverses llars d’infants. Avui en dia són 7 llars d’acollida amb 180 persones treballant.
Quin és el principal problema dels infants a Bolívia?
Hi ha molta pobresa. Bolívia és un dels països més pobres de tot Llatinoamèrica. Té una renda per capita baixíssima i no hi ha recursos. Hi ha una forta migració del camp a la ciutat i molts barris desatesos.
Per què hi ha tants infants al carrer?
Molta gent que emigra a la ciutat no aconsegueix feina i marxa deixant els nens tirats. Les famílies d’allà tenen uns graus de desequilibri brutals, són molt masclistes i els nanos són els que paguen la factura.
Una societat desestructurada...
El tema de la dona allà és molt dur. Quan hi vaig arribar l’any 2009 a la Carla li preguntaven si jo la picava gaire, perquè vegis fins a quin punt està normalitzat el maltractament, ja assumien que la maltractava.
Quina és la decepció més gran que ha tingut?
Quan hi ha nens que passen per la llar i tornen al carrer.
Publicado en
Prensa
